PRESENTACIÓ DEL DISC D’AL-MAYURQA
​
“TEMPS DE REVOLTA”
Bon vespre a tots i totes! Primer de tot donar les gràcies a Al-mayurqa per haver-me demanat participar d’aquesta presentació. En nom seu us dono les gràcies per ser aquí, a la presentació del seu nou treball discogràfic.
​
Aquest disc és el sisè des que al 1994 es va formar el grup Al-Mayurqa. Al 2005 poguérem gaudir d’un treball recopilatori, en què dos discs recollien les cançons més significatives i un dvd ens introduïa dins el món de la cultura popular. Cada disc publicat té el seu rerefons, però tots tenen un denominador comú: la defensa de la nostra identitat com a poble, la llengua i la cultura popular, la defensa del territori, la lluita per aconseguir una societat més justa i lliure. Aquest darrer disc no podia ser manco, un cop més el títol el delata: “Temps de revolta”.
Com tots coneixeu, el grup està format pel seu líder, Antoni Roig que posa la veu, la guitarra rítmica i les percussions tradicionals. A més, assumeix el paper de portaveu a l’hora de donar branca dalt de l’escenari. Na Maria Vilches és la veu femenina del grup. En Gaspar Jaume el baixista. En Miquel Carbonell toca el guitarró. En Pere Joan Martorell que s’encarrega del flabiol, xeremies (amb la innovació de la xeremia midi), les flautes, el grall, la tarota, el tamborino i el tambor. I en Manel Martorell que toca la guitarra acústica, l’arxillaüt, la mandola, el guitarró i el tambor.
Al-Mayurqa, a través de la música tradicional, ha sabut combinar la tradició i el compromís amb la societat. Aquest nou disc, carregat d’energia, reflecteix un poble que ha despertat, sobretot aquests darrers quatre anys, en què la prepotència i cobdícia dels que ens governaven era massa descarada.
La nostra història ha viscut molts moments en què la revolta era una constant del poble, de fet és la nostra arma. Un poble que dorm, que no reacciona davant la seva destrucció, és un poble que mor. I nosaltres seguim aquí. Com a poble hem passat moltes batalles, però de moment no ens han vençut. Ni ho faran!
Han intentat callar-nos, han mentit i ens han insultat. Han utilitzat tots els mitjans al seu abast per deslegitimar les nostres reivindicacions i fer forta la seva posició.
Les desqualificacions ja són repetitives d’ençà el dictador, que si rojos, que si separatistas,... ja n’hi ha prou! Que provin de renovar el repertori! Perquè als radicales catalanistas ja no ens pertorben aquests insults!
Ens en sentim orgullosos en recordar que els nostres avantpassats afusellats no fa tants anys, van haver de sentir el mateix! Els recordem i els homenatgem, tot i que ens profanin els seus boscos!
Al-mayurqa ha defensat aquests ideals i per això els han intentat callar algun cop! Tot i que, no ho han aconseguit!
En pujar damunt l’escenari, la cultura popular i tradicional els ha permès fer palesa la seva actitud davant uns poderosos que només tenen ulls pels diners i l’asfalt. Una classe elitista que farda d’estimar Mallorca, mentre la destrueix reiteradament. Masses palaus i princeses en aquesta terra!
Amb Al-Mayurqa l’únic que podien fer era evitar que pugessin en un escenari. Tal vegada s’han perdut alguna ballada o una fira, però potser per aquest motiu, Al-Mayurqa ha portat la seva música arreu del Països Catalans. El País Valencià, el Principat, la Catalunya Nord han estat escenaris de grans ballades. Aquests indrets, han conegut a través de la cultura popular la problemàtica específica de la nostra illa. Han conegut diferents moviments socials, de fet, les jotes de picat mos delaten a tots un poc. Amb això vull dir, que no hem de menysprear aquesta tasca de difusió fora de Mallorca, tant de la cultura popular com de la situació que es viu ara, que és molt important.
Una altra manera de callar a la gent és acomiadant-la del lloc de feina. La “Marxa dels Tamborers de la Sala” i el “Pregó dels Tamborers de la Sala” són les dues darreres peces del disc, donant suport a n’en Manel i en Pere que van ser expulsats d’aquesta institució per l’ex-batlessa de Palma, la popular Catalina Cirer. El motiu d’aquest acomiadament fou, que els germans Martorell formen part de la Plataforma Salvem La Real. Aquesta actitud, que ens nega un dret fonamental, ens demostra la por que ens arriben a tenir, o en aquest cas que els tenien a ells. Si no penses com jo: fora; si no jugues al meu joc: perds. Aquesta és la seva política, però també la seva perdició, de fet es va demostrar a les darreres eleccions, no sempre guanyen. La seva prepotència davant el poble no els va ajudar gens.
El fet d’expulsar a dues persones per qüestions ideològiques és inacceptable, i més després d’una confirmació oficial per part de l’Ajuntament, sense cap vergonya ni una. Ens agradaria molt poder tornar a veure en Pere i en Manel com a Tamborers de la Sala a la pròxima sortida oficial.
Els moviments socials han comptat en tot moment amb Al-Mayurqa, jo sobretot em puc referir a les successives col·laboracions que tenen amb Salvem La Real, però també han donat suport a altres plataformes, entitats i associacions.
La revolta dels moviments socials i de la societat en general, sobretot durant aquests quatre anys, ha propiciat un canvi a la nostra societat, i sinó, que li demanin als que ens governaven fins fa dos dies. Tot i això, el canvi s’ha de notar.
Els nous governants tenen la responsabilitat de defensar, ara, allò que defensaven quan estaven a l’oposició. El poble ha confiat en aquest canvi que prometeren, ara és hora de demostrar-ho. La nostra societat no pot assumir aquest creixement desmesurat que estem vivint. És necessari planificar amb seny, conservar el nostre patrimoni i preservar la nostra identitat. Només així les properes generacions podran conèixer la Mallorca que coneixem, que ni de bon tros és com la que van conèixer els nostres avis.
Per finalitzar, vull donar les gràcies un cop més a Al-mayurqa i l’enhorabona per aquest disc! Esperem poder gaudir durant molts anys més de les vostres ballades a plaça!
Salut a tots!
Núria Llabrés Prat
​
Ca’n Alcover, 30 d’agost del 2007
​
Presentació treball discogràfic d’Al-Mayurqa
​
Tinc el gran plaer d’intervenir a la presentació del darrer treball discogràfic dels grans amics, els membres d’Al-Mayurqa: Temps de Revolta. Precisament en aquesta casa on va viure i morir el gran poeta Joan Alcover. Aquí va escriure el gran himne inspirat de la Balenguera i aquí també va experimentar la gran tragèdia de veure morir en poc temps: la seva esposa i quatre dels cinc fills que havia tingut.
Pensaments que volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents,
si fossin visibles els meus pensaments
passar els veuríem les Quatre Campanes.
Des que se n’anaren per aquell camí
els qui abans de l’hora de l’adéu etern
feien el viatge de la vida amb mi,
en aquesta vida m’hi trob un extern.
Els metges d’aquella època deien que el mal que assolava Mallorca era una epidèmia de grip; però en privat deien baixet: “Això no és grip, és pesta”. I per no dir la veritat la gent cregué que allò era grip i aquelles dates foren qualificades com “s’any des grip”.
Això pot servir de paradigma per al nostre estimat grup musical Al-Mayurqa, que en aquesta terra tant plena de por i de ficció, ells fan tot el contrari dels metges d’en temps de Joan Alcover i diuen les coses pel seu nom: si és grip, grip; si és pesta, pesta i si és una altra cosa més lletja, també li diuen el nom vertader. “No ens Faran Callar” és la primera cançó. La nostra estimadíssima Mallorca ha suportat terribles repressions i escabetxines de gent del poble. Des de la vinguda dels romans d’en Cecili Metelo, la revolta dels forans, la injusta i salvatge cremadissa dels xuetes, la tortura pública i cruel execució dels agermanats, les represàlies d’en Felip V, fins a la dictadura d’en Franco. Totes aquestes repressions han deixat una certa por de dir la veritat dels esdeveniments històrics i socials, fins el punt que denunciar fets immorals, fets externs i clars, que fan mal al nostre poble, a la nostra cultura, paisatge; sembla una cosa perversa; que el dolent és el qui denuncia i els bons són els qui han fet els desastres. Gent que destrueix la convivència i progrés de la nostra societat, vol el silenci del poble perjudicat. Tenim un país on hi habita un gran percentatge de gent reprimida, insincera, per la malaltia inconfessada de la por.
Per guarir aquesta malaltia fa falta una revolució de les ments, un Temps de Revolta, que vol dir el mateix. Hem de practicar una teràpia de confiança en els nostres valors, sense por ni complexos de cap casta, que faci que els habitants d’aquesta Illa sàpiguen dir les coses pel seu nom. Si és pa, pa. Si és vi, vi i si és una porqueria o un crim, donar-li el nom que li pertoca.
Això ho fan els membres del conjunt Al-Mayurqa. Ells saben que si no es vénen a certs dominadors de torn, trobaran grans dificultats per fer carrera. Aquests dominadors cercaran una gent més submisa i dòcil i als insubmisos els trauran fora, com ja ha passat amb els dos germans Martorell, que foren arruixats dels Tamborers de la Sala. I, com és natural, també tot el conjunt Al-Mayurqa ha patit marginació i ha hagut de lluitar valerosament i amb honrada decisió per poder sobreviure durant els quatre anys de govern ultra-conservador.
“Temps de Revolta”, dóna una idea de la mentalitat valenta i decidida dels membres del conjunt Al-Mayurqa i el seu ideal de superar les traves que impedeixen que els ciutadans puguin conviure amb llibertat, damunt la nostra estimada Illa. “No ens faran callar”, quan s’han de denunciar els colonialismes, la destrossa del nostre paisatge, de la llengua, de la falsificació de la senyera, que volen fer certs governants i els bufons que els hi estan venuts.
Aquesta darrera gravació discogràfica, en certs moments, resulta imponent i meravellosa, en les cançons ressaltades per un cor de bons amics i també amb la col·laboració de Biel Majoral, que més enllà de possibles gelosies personals, han sabut col·laborar per fer pàtria, una pàtria geogràficament petita; però bella i única com les estelades de les voltes del cel.
Molt bé, Toni Roig i tots els amics del grup Al-Mayurqa, seguiu fent cançons vitals inspirades en melodies de la nostra Terra i lletres valentes de nostàlgia d’una societat millor, més justa i més autèntica. Així seguireu filant el fil d’or de la Balenguera, creada per Joan Alcover, dins aquesta casa, i, pot ser, dins aquesta mateixa habitació. Fil d’or que manté i eleva la nostra petita pàtria i mai podran rompre quatre papellonotes, ignorants i vulgars. Vosaltres cantant contribuireu a fer-la una pàtria ideal de persones contentes de ser qui són, perquè saben d’on vénen i cap a on van. Enhorabona per la nova creació a la que desig una projecció molt gran per totes les Illes i els Països Catalans. Endavant i fora por! Per molt que bramin els enemics de l’art i de la cultura nostrada.
Joan Francesc March ----- 30 agost 2007
​
TORN DE REPLICA
​
27 d'abril de 2007
Sr. Martinez, podria subscriure, quasi tot el que diu a la seva carta, si no fos perquè vostè parteix de una informació falsa i mal intencionada, publicada al diari més caspós de tot l’estat espanyol.
La Declaració Universal del Dret Humans (Que també existeix escrita en català) també diu que cap poble pot colonitzar-ne a un altre, així com que les majories no poden imposar-se a les minories.
Sr. Martinez sap com aprengueren castellà o angles els nadius americans?
Jo sí crec, que la nostra cultura està en perill, ni Felip V, ni el dictador, tenien al seu abast els mitjans de comunicació i les noves tecnologies que hi ha ara, que permeten globalitzar el món.
Els nouvinguts “forasters” s’han de integrar a la nostra cultura i per integrar-se l’han de conèixer i les institucions tenen el deure de facilitar aquest, coneixement i de protegir la pròpia cultura, front a les agressions colonitzadores, venguin aquestes de on venguin, a n’això hom l’hi diu discriminació positiva, en tot el que conforma la nostra identitat, es a dir “La Cultura”
No som un nazi, jo no impos, sols defens i es una pena Sr. Martinez, que dubti en escriure en català o en castellà. Jo tenc molt clar quina es la meva llengua.
Toni Roig Sierra
CARTES AL DIRECTOR
​
Carta oberta al cap de protocol de la Sala de Palma.
Per a al·lusions a les seves declaracions als diaris, voldríem emprar el torn de rèplica per puntualitzar un parell de qüestions, envers el dos companys que heu fet fora de la Institució Civil més antiga d’Europa, Els Tamborers de la Sala.
Segons vos són “dos animals que criden com energúmens, que treuen foc pels queixals, tenen els ulls vermells i descarreguen la seva ira contra Cirer “ l’expressió s’ho val; veiem que coneixeu molt be les Rondalles Mallorquines de Mn. Antoni Maria Alcover.
L’acusació ve donada per uns suposats insults que segons dèieu apareixen a un misteriós vídeo de l’actuació del grup Al-Mayurqa a la romeria de Sant Bernat, la qual cosa es absolutament falsa.
Sr. Mateu en una cosa teniu tota la raó, Al-Mayurqa som un grup de músics que defensam la nostra cultura, identitat, llengua i llibertat d’expressió, mitjançant la música popular i tradicional, que no folklòrica en el sentit pejoratiu de l’expressió, no feim música de museu, si no viva i participativa; a través de gloses i bullangueres, denunciam i seguirem denunciant, tots els abusos de poder d’alguns polítics traïdors al nostre País i renegats/gades del nostre patrimoni cultural.
Defensam la democràcia participativa i empram com hem dit abans la música per deixar constància del nostre desacord i descontent, (això no es un invent nostre, fa molts de segles que els trobadors venen fent aquesta tasca.)
Parc de les estacions, Saqueig de les restes àrabs del carrer Antoni Maura, Hospital de Son Espases, Estralls als bancs del Passeig del Born, Segon Cinturó, Façana Marítima de Ciutat, Valencianització de Festes i Romeries, Buidar de contingut el Centres Culturals als barris de Palma, Alternativa Política i no cultural a la Revetla de Sant Joan, Regidores que es disfressen de “Faralaes”, Destrucció/reconstrucció del Pont de Tren, Potenciació de “La feria de abril”, Els Simpson com a cavalcada tradicional, Reforma/contra-reforma, uniformadora de la Plaça d’Espanya, Treure el ball de bot del bessó de les festes de Sant Sebastià, Premis Ciutat de Palma en castellà i tants i tants de despropòsits perpetrats, des de la prepotència més irracional.
Si els responsables de tots aquests disbarats, fossin gestors de l’empresa privada fa temps que estarien a l’atur.
Totes aquestes barbaritats, que es fan a la Ciutat de Palma, tots aquests insults a la ciutadania, maldament sigui amb “Els ulls vermells i descarregant l’ira etc. etc.” seguirem denunciant-les i fent palesa la nostre protesta, cantant i amb alegria.
Sr. Cap de protocol “Deixi pixar es mul” i reconsideri la seva actitud, si no, pensarem que vostè es Cap de Protocol del PP i no de l’Ajuntament de Ciutat de Mallorca.
Aquesta carta es aprovada en Assemblea i per unanimitat per tots el membres i simpatitzants d’Al-Mayurqa.
​
Associació CulturalAl-Mayurqa
​
L’OBRA CULTURAL BALEAR CONSIDERA INADMISSIBLE EL MENYSPREU A LA MÚSICA POPULAR I TRADICIONAL ALS VIATGES PROMOCIONALS DE LES INSTITUCIONS DE LES ILLES
En un recent viatge de presentació promocional de les Illes Balears, els consellers d’Educació i cultura i de turisme es varen desplaçar a Varsòvia (Polònia) acompanyats d’un grup de xaranga. Aquest fet trenca amb la tradició dels darrers anys d’anar acompanyats de colles de xeremiers, de tal manera que es promovia també la música tradicional de Mallorca.
​
La Comissió de Cultura Popular de l’Obra Cultural vol deixar palès la manca de sensibilitat, honestedat i bona voluntat de les conselleries de turisme, educació i cultura i els seus consellers, Flaquer i Fiol, respectivament envers els xeremiers, les xeremies i la cultura mallorquina.
Sempre s’havia promocionat Mallorca amb colles de xeremiers, fins i tot en temps de la dictadura.
​
Les xeremies mallorquines són filles germanes de les cornamusses de tot el Mediterrani, tenen una antiguitat de 2.500 anys i són un símbol representatiu de Mallorca, els nostres costums i les nostres músiques populars.
Es una falta de respecte a totes les persones que, de forma altruista han contribuït amb molt d’esforç personal a recuperar un instrument que ha estat a punt de desaparèixer. Recordem que al voltant dels anys seixanta quedaven unes quatre o cinc colles a tot l’illa.
Per això demanam:
Que les institucions tenguin més cura en defensar el nostre patrimoni cultural i el mostrin en totes les ocasions que es promocioni Mallorca. Les xarangues, les tunes i altres formes de músiques comercials no són maneres de mostrar la cultura popular d’aquest país, ni defensar unes músiques que han sobreviscut al llarg dels segles.
​
Que les institucions deixin de perseguir i menysprear els símbols de la nostra identitat, ja que tradició no és involució, sinó ensenyar les coses que no volem que es perdin.
​
(Per a més informació: Toni Roig 971 797 041)
​
Resposta a una opinió publicada per Al-Mayurqa a la secció
QUE CONSTI EN ACTA 9 de març de 2006
​
Benvolguts amics:
​
Sempre es interessant sentir punts de vista diversos i divergents,
perquè en la immensa majoria dels casos hi ha la possibilitat de millorar
una actuació, o si mes no, de donar motivació a allò que s’ha fet.
De manera que enhorabona i moltes gracies per l’opinió expressada en la
vostra pagina web sobre diferents propostes i actuacions relacionades amb
el nostre mon de la cultura popular i tradicional.
Voldria -segur que m’ho permeteu- fer-vos un petit comentari a la
referència que heu fet del programa de la VIII Mostra Internacional
d’improvisadors. No se si heu pogut assistir a qualque acte que s’ha
duit a terme als pobles de Capdepera, Alcúdia, Campos i Manacor, però
us puc assegurar que ens hem apropat als objectius que ens havíem
assenyalat: que les gloses i els improvisadors fossin els vertaders
protagonistes de cada una d’aquestes trobades. Al llarg dels sis dies
d’actuacions nomes hi va haver tres parlaments -un per part de
l'Ajuntament de Manacor, l’altre per part del Consell de Mallorca i
l’altre per part del president de l'Associacio Canonge de Santa Cirga-
que es varen menjar dotze minuts de les devuit hores de cant improvisat
que es va representar. Les actuacions, els intercanvis, les experiències,
etc. res tenen a veure amb els parlaments i els "cromos" del programa
imprès, i us puc assegurar que ningú ens va dir que, com i quan havíem
de dur a terme el programa: l'Associacio tenia clar els objectius que
volia assolir, i per això necessitava uns recursos i havíem de
sol·licitar-los a les institucions que tenen l’obligació de fer-nos-els
arribar; la contrapartida -sense que arribi en cap moment a distorsionar
el desenvolupament del programa, de la Mostra- foren aquests "cromos",
però convindreu amb mi que aquest es un "mal menor".
Així mateix, el mon de la glosa, de la improvisació, els glosadors,
viuen al marge de tot el procés de l’organització, separat; pensam que
aquesta es una bona opció perquè no hi hagi interferències amb els
objectius plantejats, que no son altres -en el nostre cas- que la paraula
improvisada, emmarcada en un context de referents històrics, culturals,
lingüístics, de reivindicació, de domini dels registres de la llengua,
vagin avançant i retrobant l’espai que necessiten.
Rebeu una abraçada de bon "rollo".
​
Felip Munar
​
Coordinador de la VIII Mostra Internacional d'Improvisadors
PARAULES DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE-DISC "TRADICIÓ I COMPROMÍS"
​
Vull donar les gràcies a Al-Mayurqa, per convidar-me a commemorar amb ells, els deu anys de la seva trajectòria. Però, sobretot, els vull donar les gràcies perquè, moltes vegades, des que varen començar, amb Projecte Roig, m’han salvat de sucumbir dins el desànim, hores baixes, i pens que això, aquest benefici, que m’han donat a mi, escoltant la seva música excel·lent, i les seves cançons arriscades i clares, l’ha rebut molta gent.
​
I a molts els han fet partícips, de la seva voluntat de compromís amb les generacions futures. Servar la memòria, que és una manera de dir, salvar l’ànima, salvar Mallorca com a territori integrant de Països Catalans. La reivindicació de la identitat, és el seu nord a l’hora de crear. Però no és una manera de fer estancada en les arrels, i la nostàlgia. Ells han dit Volem deixar oberta la porta a la creativitat, a les tecnologies musicals, i fins i tot a les noves músiques d’arrel ètnica, ja que la cultura és sempre viva i lluitam perquè no esdevingui peça de museu.
La cultura, fa les persones lliures.
​
Això, que la cultura fa les persones lliures, també ho somiava jo. És com sembla que hauria de ser. No en va la paraula cultura de seguida ens fa visionar portes obertes i extensions enormes de terra conreada, tot senyorejant per sobre de les facultats de les persones com a guardadores del conjunt de tradicions, de valors, i de forma de vida d’una societat. Però davant de tantes desercions ideològiques de gent de la cultura, cap a posicions gens ni mica compromeses amb la llengua i la història d’aquest país, de precís hi ha d’haver fissures per les quals el significat de la paraula se’ns escola perquè, són molts, -ha passat sempre; ja ho sé- els qui munten la paraula cultura com si fos un vehicle per fer camí, en detriment dels altres.
​
És clar que un artista, sigui músic, poeta, narrador, allò que vol és donar-se a conèixer, ser estimat i admirat, i és ben lícit. Sense la calor d’un públic, nombrós o minoritari, l’artista defalliria en la seva soledat, o acabaria tocat com pel mal llamp del seu crit colpejant contra el buit.
​
També és cert que una persona que es dedica a una tasca creativa, no té per què ficar-se en la defensa de creences ni ideals, basta que excel·leixi en el seu art, i d’aquesta manera ja ajuda a caminar el seu país, i fer-se un lloc en el món; això si el seu país és normal. Però el nostre no ho és, normal. Constantment hem d’estar reivindicant la identitat, i arriba a fer-se’ns pesat. Fa nosa, entrebanca la pujada cap a la meta de l’èxit, o protagonisme, que alguns s’han fixat. Així, molts creadors viuen, ja, allotjats, còmodament, de per vida, dins el redol d’ombra dels polítics de torn. És igual el color que governi, és igual si destrossen la llengua, esbuquen ponts, espenyen restes arqueològiques que són patrimoni de tots, i destrueixen els paisatges que ens identifiquen, d’una manera individual i col·lectiva, amb la nostra trajectòria personal i sentimental.
​
No els don totalment la culpa, a ells. La seva actitud, espesses vegades, els ve fomentada pels mateixos polítics, vinguin de la banda que vinguin. I és que la majoria, quan s’instal·len a la cadira del Govern, i es troben amb uns artistes que, a força de no moure’s de dins el cèrcol d’ombra protectora, han anat agafant notorietat, els nous polítics, oblidant-ne molt aviat el tarannà infidel, els segueixen arrecerant, o, pitjor encara, són ells que s’agombolen sota l’aura poc clara, encara que lluminosa,d’aquests artistes sense, potser, adonar-se’n, els polítics, que estan alimentant una raça de vampirs culturals.
​
Al-Mayurqa, ens ho recorda cantant. Amb lletra i música de Toni Roig ens diuen: “Pensar, donar opinió/ construir utopies de sucre/lluitar, canviar el pitjor/tothom es fa oportunista (...)Doblers, poder,posició/...”
Per tant, malauradament, la cultura no sempre fa les persones lliures. L’artista, a la veritable llibertat, només la pot trobar durant el moment màgic que es recull i es comunica amb la vena creadora que l’habita i, que li dicta, en el cas d’Al-Mayurqa, sons i paraules per a la convivència, i per a la pau.
​
Si mirem el seu vídeo, podem constatar el caràcter nostàlgic i alhora reivindicatiu d’Al Mayurqa. Ens mostren tot de pobles del pla i de muntanya que encara tenen bona part de la fesomia i de l’esperit dels pobles de la Mediterrània, ja bé una fotografia de devers l’any 36, una plaça amb gent que balla, un dia de festa, com de cop i volta ens trobem davant extensos camps de blat d’una lluminositat verda i blava colpidora, malauradament condemnats a desaparèixer per, ja bé convertir-se en autovies, o camps de golf, o urbanitzacions de luxe. I tot seguit, una tirallonga de imatges iconogràfiques dels instruments que han estat antecessors dels que ara ells fan sonar: instruments que es construïen amb materials propers que la terra els facilitava, i que recorden l’origen humil de les festes populars, és a dir, com s’explica en el vídeo, el poble creador i alhora protagonista. Però potser, allò del DVD que ens desperta una simpatia especial i càlida, és quan cada un dels components del grup es presenta: en Toni, na Maria, en Gaspar, en Pere, n’Aina, en Miquel, na Neus. Acostumats a veure el músic dalt de l’escenari, una figura admirada, a vegades mitificada, quasi sempre molt lluny de la vida diària dels espectadors, o dels qui compren els seus cedés, ells doncs, ens diuen que simplement són un grup de persones entusiastes, que, com la majoria dels mortals, fan feina per viure en oficis diversos i ben normals, com ara instal·lador de cables, infermera, fotògraf, ensenyant, estudiant de belles arts, estudiant de biologia, etc. i que la música, per a ells, ve a ser l’energia de la consciència que s’expressa i, d’aquesta manera, passen, o s’eleven, del pla purament quotidià, el del treball, el dolor i la lluita per a la supervivència, cap a un pla més elevat on l’experiència es torna creativitat, es torna música, es torna clam:la veu d’un poble. Potser en don una imatge una mica mística, però és que m’estic imaginant Al-Mayurqa exultants, les nits, quan es reuneixen per assajar.
​
Amb les seves cançons Al-Mayurqa ens vincle davant el pes de la història, des de El meu país no té consciència, amb lletra d’en Rafel Crespí, a Cançó des segar i Na Riego (himne de la II República) tot recordant-nos la invasió dels Borbons, aquell fatídic 11 de setembre de 1714 en que les tropes borbòniques tombaren Barcelona, amb la consegüent repressió contra la llengua catalana; i una crítica constant, incisiva, a la política institucional de Palma. També ens fan participar del treball del camp, la suor del front, el mal al cor per una terra humiliada. Però llavors, la recompensa: ball de bot, tonades d’esplai, i de seducció; històries calentes de la pell: sempre recordaré aquella nit vora el mar/ un vent calent duia olors d’espècies, i de sal, o, com t’ompliré de besades.
​
A més, si fem un repàs atent a la seva trajectòria, tot d’una ens adonem que la seva música traspua mixtures de sons diversos, del sud d’Europa, al Pròxim Orient, i al nord d’Àfrica, sons sorgits de les entranyes de la terra, i del fons de la mar que criden justícia, criden clemència, sons olorosos de somnis comuns sempre en línia ascendent.
​
Sons i veus de cada vegada més rics, més plurals que ens comuniquen amb la mar Mediterrània.
I és que la seva música s’uneix als envits de la mar. Ens fa sentir el fred raspós del salobre, la calidesa de la seva melodia quan es fon dins l’arena, o el seu bram de fera ferida quan s’estavella contra les roques, fent-nos avinent que no és insensible a les històries passionals, de guerra, de derrota o de victòria a les que tantes vegades s’ha vist obligada a ser-ne escenari i còmplice. També històries de plaer; poques coses hi ha, tan sensuals, com el tacte de l’aigua de la mar. Però aquesta mar, s’està morint, o, l’estam matant, a poc a poc, d’una manera sàdica: s’hi aboca, sense escrúpols, tota mena de residus contaminants, a més de la pràctica de pesca gens selectiva, amb captures accidentals que afecten especies marines en perill d’extinció: catxalots, tortugues, taurons...,etc. etc. són atrapats per les cortines de la mort, o xarxes a la deriva. Al-Mayurqa també ho denuncia: “Què hi aboquen a la mar/ que té tan mal color/com és que no es sent volar/per la serra el gran voltor.
​
Una música, un cant, imprescindible, per servar la memòria, i sobretot la dignitat d’un país.
​
Al-Mayurqa, enhorabona!
​
Antònia Vicens
OVIEDO 27 DE JUNY DE 2005
​
Benvolguts, des de l'SGAE CATALUNYA ens han fet arribar aquest manifest que s'ha
promogut des d'Oviedo.
Pensem que val la pena llegir-lo i, si ho creieu convenient, enviar-
hi l'adhesió. Els signants són molts dels grups i músics d'arrel de
la resta de l'estat.
Salut
Jordi
Manifest a favor de la música d'arrel
Les músiques d'arrel —en aquest terme queden englobades definicions
com ara «tradicional» o «folk», i també totes les adscripcions
estilístiques i geogràfiques— necessiten tot el nostre respecte i
afecte. Es fa imprescindible, primer de tot, reconèixer la feina que
fa l'autor de transmissió i/o renovació de la nostra música autòctona
i, després, atorgar-li un sou just pel fet de garantir-nos a tots la
continuïtat del nostre llegat cultural. Partint d'aquestes premisses
fonamentals, els sotasignats desitgem exposar els plantejaments
següents:
1) Reivindiquem la música folk i tradicional en totes les seves
variants com a d'identitat de les nostres comunitats i del nostre fet
cultural davant del món. La música d'arrel personifica, com no ho fa
cap altre gènere, la diversitat cultural que proposen i defensen tant
la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) com la Coalició per la
Diversitat Cultural a la UNESCO. Cal que el nostre repertori,
reconegut per etnògrafs, musicòlegs i altres estudiosos, sigui
preservat amb urgència de la globalització colonitzadora del
pensament únic.
2) La música d'arrel arriba a la gent perquè neix de la gent.
Alguns dels esdeveniments més multitudinaris que tenen lloc a
l'agenda cultural espanyola cada any estan protagonitzats, de manera
total o parcial, per espectacles de caràcter folklòric o autòcton.
Segons l'Anuari SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i Audiovisuals,
la programació cultural de la meitat nord peninsular —Galícia,
Astúries, Cantàbria, Euskadi, Navarra, Castella i Lleó i la Rioja—
preveu una presència important de la música d'arrel, que se situa com
a segon gènere més habitual, només per darrere del pop, i que en
alguns casos arriba a una incidència del 27%. Cal, doncs, que valorem
aquest estil com a factor generador de riquesa, i que considerem el
nostre repertori com a bé patrimonial de primera magnitud.
3) La música d'arrel suposa la renovació del nostre cabal
musical. De vegades, l'arrel original pot actuar com a espurna que
genera la creació d'alguna obra nova; en altres ocasions, cançons amb
segles d'història són interpretades i reinventades per artistes
actuals. En aquest últim cas, volem reivindicar la figura de
l'arranjador, que amb el seu esforç recupera el nostre cançoner
tradicional i l'adapta al context contemporani. El treball creatiu de
l'arranjador queda fora de tot dubte, contribueix al fet que les
melodies continuïn transmetent-se de generació en generació i, en
justícia, mereix el reconeixement i la recompensa del seu dret
d'autor.
4) La SGAE gestiona els drets de centenars de socis en l'àmbit
de les músiques d'arrel. Que aquests autors, en major o menor grau,
basem els nostres repertoris en el llegat musical dels nostres
avantpassats no vol dir que no s'hagi de respectar i valorar la
nostra contribució creativa al gènere.
Reivindiquem, doncs, la dignificació de l'autor de músiques d'arrel
en la seva condició dual, ja sigui com a artesà de melodies
inspirades en la tradició o bé com a arqueòleg i restaurador del
nostre patrimoni musical. La comunicació del nostre fet diferencial
és determinant a l'hora de distingir-nos com a pobles singulars
davant d'aquesta globalització agressiva i mercantil que unifica els
discursos.
Defensar el repertori dels nostres avantpassats suposa, també,
lluitar pel nostre llegat. És per això que sol·licitem la implicació
de tots els actors culturals i les institucions públiques (locals,
autonòmiques i estatals) per fomentar el respecte a l'autor folk.
Necessitem que es valori la nostra feina i que es respecti la nostra
obra; que no se'ns negui el dret sobre el nostre repertori en
concerts i festivals. I tot plegat pel bé de la cultura pròpia, que
en última instància és l'empremta que ens distingeix en l'espai i en
el temps.
Oviedo, 27 de juny de 2005
ONDARA 27 DE JUNY DE 2005
HOLA
el Vicent Ortuño, m'ha enviat aquest manifest per que us el faci
arribar a tots vosaltres. Si us hi voleu adherir, veureu que hi ha
diferents maneres, per e-mail, correu o telf.
Salut!
Jordi
Hola! Per si no ho sabeu ja, us ho fem saber de primera mà:
l'ajuntament d'Ondara ha decidit retirar la col·laboració econòmica
que venia donant al Festacarrer d'Ondara. Cosa que significa de
manera clara una voluntat manifesta de carregar-se'l definitivament,
després de tenir-nos tres anys amb el pressupost congelat.
Els membres de l'Associació Cultural Ocell i d'altres
col·lectius del poble hem decidit que, ni que siga amb continguts molt més
modestos, havíem de seguir conservant el Festacarrer en espera de temps i
situacions millors. Deu anys d'esforços no s'havien de
perdre perquè a un ajuntament la cultura li fa nosa i més si té a veure amb
la nostra.
És per açò que estem confeccionant una programació per als
dies 9 i 10 de setembre. I també volem fer tot un seguit d'accions
tendents a denunciar l'actitud de la corporació ondarenca. Us enviem el
text d'un manifest que farem públic i penjarem a la pàgina web.
Us demanem que ens confirmeu si accepteu signar-lo com a grup i també
nominalment (en tots dos casos ens heu de facilitar els noms) i, si
us és possible, ens confirmasseu més noms que afegir a la
relació.
Envieu-nos la resposta a:
1) per correu postal a: Ass. Cultural Ocell
Apartat de correus 40
03760 ONDARA
2) per correu electrònic a : festacarrer@gmail.com
3) comunicar-ho telefònicament a 654 485 909 – Pepa
Periòdicament anirem actualitzant la relació i penjant les
noticies relacionades amb el Festacarrer i la seua programació a la
pàgina
web: http://festacarrer.blogspot.com
El text al qual demanem l'adhesió és:
EL FESTACARRER D'ONDARA
Des d'Ondara i amb la força que ens donen els 10 Festacarrers
i les 4 Fires de Luthiers celebrats, els sotasignants volem fer explícita
la nostra més decidida disconformitat i protesta contra la decisió
presa per l'ajuntament d'Ondara de no voler donar més suport
econòmic a la celebració del Festacarrer. Una mostra que, a més de situar
Ondara en el mapa i donar-li una significació i rellevància que cap altra
activitat cultural li havia atorgat mai, ha esdevingut un referent
per a tots els valencians i valencianes i ha ajudat a difondre la
imatge d'una música i d'unes activitats tradicionals i
populars vives i en constant evolució.
Demanem a tots els responsables polítics tinguen ben present tot
el que ha aconseguit el Festacarrer d'Ondara i facen tot el possible
per tal que no haja estat un esforç perdut. L'exemple de
l'ajuntament d'Ondara no ha de repetir-se, la nostra cultura necessita de
Festacarrers.
I gràcies per tot!
Ondara, 27 de juny de 2005
Ballada anys 30 (Cas Concos)
Amb el sentir que ens caracteritza, amor fora mida per la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura, hem enregistrat aquest disc per deixar constància, com els antics joglars i trobadors d’una manera critica i a la vegada burlesca, dels esdeveniments que com a poble ens ha tocat viure.
AL MAYURQA (Amb Coherència)
​
-No sé si dit això calen més paraules-
​
PRESENTACIO DISC AL MAYURQA
Bon vespre amics i amigues. No sé en quantes coses coincidim els que estem aquí avui vespre, però estic segura que la nostra presència té com a mínim una cosa en comú: La nostra amistat i afecte amb en Toni, na Mari, en Miquel -Michel per als amics, n’Aïna, na Neus, en Gaspar, en Pere Joan i en Manuel. Hi som també per correspondre així a la convidada per compartir amb ells la satisfacció per l’enregistrament del seu cinquè disc que té un títol que defineix una de les seves qualitats i de la seva feina: Amb Coherència.
Els qui em coneixen bé, saben que som de temperament impulsiu i agosarat, i en conseqüència de vegades em trobo ficada en coses que em produeixen una certa inquietud per si no estic a l’altura de les circumstàncies. Quan en Toni em va dir “Rosa tu podries presentar el nostre nou disc” he de confessar que no em vaig fer pregar gens, en primer lloc perquè, a qui no agrada que els amics pensin en tu, és més, que confiïn en tu per una cosa important? I per altra banda vaig pensar que aquesta era una experiència més de la meva gens rutinària existència.
​
Després, a casa, a mesura que sentia una mena de pressió a l’estómac, no deixava de donar voltes si no havia anat massa de presa en dir que sí. Per ventura hauria de fer una cridada per dir a en Toni si no seria millor cercar algú que amb els seus coneixements pogués fer una presentació com cal.... Finalment vaig decidir que si els companys d’AL MAYURQA s’havien arriscat posant la seva confiança en mi, el que calia era agrair-los aquesta confiança i intentar fer una presentació de la millor manera que sabés.
​
El que jo diré per tant no és fruit dels coneixements d’aquesta ciència de l’art musical, sinó dels sentiments, que dit sia de pas és una mena de ciència que si es fes servir més sovint sense dubte el món aniria millor.
Abans, però, de parlar del que ens ha reunit aquí, vos contaré com anècdota el marc en el que en Toni em va fer aquesta, en aquest cas honesta, proposició.
​
Vaig anar, convidada per l’Associació de Veïns, a la barriada del Vivero i els vaig trobar a tots reunits al seu local on fan els assaigs, esperant que la brigada de manteniment municipal acabessin de muntar el cadafal per poder començar a sonar per la ballada organitzada per l’associació. Els balladors i balladores eren a la plaça esperant.
​
La petició que havia fet l’associació de veïns del Rafal Vivero en motiu de la tradicional festa de primavera, que té com a objectiu recordar que les Cases de Son Ametller encara no s’han convertit en l’equipament Cultural promès, semblava ser que s’havia perdut i el cadafal no hi era quan tocava.
​
Com tantes vegades al llarg d’aquests darrers anys els governants de Cort donaven una prova més de la “seva estimació” a totes les iniciatives populars i el “seu suport” perquè aquestes assoleixin cada cop més qualitat, especialment si aquestes iniciatives tenen un rerafons reivindicatiu i de denúncia.
​
En aquest país nostre, com podeu veure, els únics que ho passem de “a metro” som els que tenim com a única ambició protegir uns valors, un patrimoni cultural i tradicional, i mantenir viu el llegat que ens deixaren els nostres avant passats perquè arribi a les noves generacions.
Com a conclusió d’aquest fet hem de dir que certament no són bons temps per a les iniciatives, la creativitat dels que volem ser lliures.
Lliures de pensament, de paraula i de fets, són els companys i companyes de AL MAYURQA i així ho han demostrat al llarg de la seva trajectòria, que en els temps que corren ja és prou. Però no són aquestes les úniques senyes que els identifiquen. Els que hem seguit de prop el camí fet durant aquesta dècada en som testimonis també d’un valor que està en decadència en una societat en la que tot té un preu i ha de donar un guany econòmic.
​
AQUEST VALOR NO ÉS ALTRE QUE LA SOLIDARITAT
La Federació i les Associacions de Veïns, organitzacions de voluntaris i pocs recursos, sabem molt d’aquesta solidaritat. De com AL MAYURQA està sempre disposat a col·laborar a una festa amb poc o cap pressupost o per una ballada reivindicativa, com quan ens mobilitzàrem per salvar la Plaça Porta de Sta. Catalina o la Façana Marítima... Allà era AL MAYURQA posant la seva música per animar els veïnats, com foren presents quan sortírem al carrer per demanar la Pau, i sempre amb el mateix preu, “si hi ha doblers ens pagueu qualque cosa i sinó ja està bé així”.
​
Això sols ho poden fer els que no han perdut la il·lusió ni l’esperança, els que creuen que val la pena, malgrat els entrebancs, seguir endavant. Mireu, si vos fitxeu en els ulls d’aquests companys i companyes vos n’adonareu de seguida de l’espira de llum que els il·lumina, irònica i ingènua a la vegada, i entendreu el perquè són com són.
Certament aquests companys són bona gent, lliures i solidaris, i per si faltava qualque cosa, també són aventurers.
Una aventura que començà fa deu anys. Després de l’experiència amb Música Nostra i la Revetlla de Son Ferriol, decidiren afrontar el repte de crear el seu propi grup per poder desenvolupar el seu estil, la seva manera d’entendre el que ha de ser la música tradicional, quina és la seva finalitat, contribuint així i d’una forma important a la recuperació de la Cultura Popular.
​
Contribució avalada per les nombroses actuacions arreu de les illes i d’altres indrets de l’Estat. Actuacions a les festes de les barriades. Vos assegur que al Diumenge de l’Àngel i a la Nit de Sant Joan mancaria qualque cosa sense ells, AL MAYURQA ja és part inseparable de la seva història.
​
Important la seva aportació a la Cultura Popular, amb un estil especial, i si se’m permet diré que un tant desvergonyit i provocador. He de confessar que de vegades quan na Neus o n’Aina amb la seva imatge innocent i bonica amollaven les estrofes de llenguatge gruixut, em quedava una mica astorada, fins que vaig reflexionar en que tot forma part de la nostra tradició popular, d’un temps en què la repressió dels impulsos no donava altra alternativa que la paraula, mentre que al só de la música els cossos jugaven amb el moviment de la dansa per la fregada de conquesta, o l’abraçada amorosa.
​
Així és la música d’AL MAYURQA, música per acompanyar als balladors amb boleros, mateixes, jotes.. I així ha quedat enregistrat als seus quatre primers treballs: Projecte Roig. De Poetes i altres Codolades, Anem de Gresca i Fent Camí.
​
A aquest cinquè treball, que encertadament es diu Amb Coherència, hi trobem innovacions que el fan diferent, assolint si cal una major qualitat. La incorporació d’instruments fins ara absents a les peces musicals, xeremies, flabiol, piano, llaüt, flautes i grall, que utilitzats amb encert, han donat una pinzellada nova a les composicions. AULOS I VEU quan l’escoltava, perquè he de dir que aquest disc és per escoltar-lo tranquil·lament a casa, em duia a la memòria penya-segats acaronats per una mar sorprenentment en calma de la costa gallega, o ANDALUSI, amb les seves reminiscències àrabs, o SENTIMENT TERNARI...per posar-ne uns exemples.
​
Aquesta innovació instrumental a més de contribuir a l’enriquiment de les composicions, és també una bona prova de que la música popular es belluga i es deixa modelar com la bona argila sense perdre ni la seva essència ni les seves arrels.
Com no podia ser d’altra forma, i per la coherència, al treball que avui es presenta no falta l’element crític i de denúncia a la lletra de les cançons amb el to irònic que ells no deixen mai, que no crispa els ànims i fa que l’escoltem amb un somriure de complicitat perquè tots sabem per on van els tirs. I si no ja veureu quan compreu el disc o el CD i l’escolteu, si vos queda cap dubte de qui es parla al Romanç Ciudadano.
​
Al disc hi és ben present la defensa de la més important i per ventura més malmenada senya d’identitat: la nostra llengua. A CONQUERIDOR queda clar i llampant la denúncia “I de llavors ençà la llengua ha perseguit dictadors mals d’oblidar, presidents que ens han traït”. A “Llicencia” el clam contra l’especulació que destrueix el nostre territori.
També mereix una referència la inclusió de l’himne de Riego, o Na Riego que en diuen ells. Vos en recordeu quan va sonar a un esdeveniment esportiu, deixant astorats als jugadors espanyols i que tanta protesta diplomàtica va generar? Idò mireu per on al llibret de les lletres del disc hi trobem el següent: “Himne de la II República 1.936 – 1939 Els xeremiers sempre l’han sonat per acompanyar les danses dels cavallets de Felanitx, fins i tot durant la dictadura.
​
La feina d’AL MAYURQA, mostrada a aquest cinquè disc és sense dubte una altra molt bona aportació a la tasca per mantenir viva la flama de la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra idiosincràsia i com no també la nostra Música Popular, aquesta música que quan sona fa que no es pugui estar aturats i s’omplin les places per ballar al seu so.
​
Qui ens hauria dit quan començàrem el ball a sa plaça, a formar els primers grups, els tallers de ball de bot a les barriades o la Mostra de Cultura Popular que arribaríem tan lluny. Però com diu en Llac, que tanta música de fons va posar a les nostres il·lusions quan érem tan joves que ens crèiem capaços de canviar el món: Lluny, hem d’anar més lluny...
Estic segura que si tots els que encara mantenim la Utopia com a objectiu remem plegats per fer avançar el vaixell, sense dubte serem capaços d’arribar a Itaca.
​
Gràcies AL MAYURQA per ser com sou, per tota la vostra bona feina al llarg d’aquest deu anys. Que tots plegats puguem celebrar-ne molts més i enhorabona per aquest cinquè disc i que no sigui el darrer.
​
I gràcies a tots voltros que heu tingut la paciència d’escoltar-me.
​
Binissalem, 17 de juliol de 2.004
​
Amb tot el meu afecte
​
Mª Rosa Bueno
Si vols dir qualque cosa, envia un e-mail a: al-mayurqa@al-mayurqa.cat